En conclusió...

Bon matí a tothom!

Després d'haver estat treballant en l'informe, m'agradaria fer "cinc cèntims" del contingut del mateix. Tot i que potser seria bona idea posar fragments interrelacionats, penso que avançar les conclusions del mateix és una gran forma d'englobar el seu contingut en pocs paràgrafs. Encara no està al 100%, però ja va ben encaminat! Aquí ho teniu:

Ens trobem amb una realitat que anys enrere no ens haguéssim pogut imaginar. Abans es veia la tecnologia com una eina a remolc dels problemes científics que sorgien arreu del món, fent necessari que qualsevol tipus de recerca necessités un avanç tecnològic per a que aquesta fóra profitosa i pogués desenvolupar-se. Però gràcies a la psicologia, hem pogut veure com ciència i tecnologia no és quelcom jerarquitzat i amb una relació subordinada: ambdues formen (tant alhora com per separat) un camp d’actuació i investigació el qual ens pot servir per resoldre els problemes que tenim, podent crear noves corrents que englobi aquestes idees en diferents perspectives segons les creences dels seus autors o seguidors. Al mateix temps, hem pogut comprovar que allò que (hipotèticament) deshumanitzava, fou un servei que es posava en marxa gràcies al context social. Un “tot” integrat en un sistema, les relacions del qual es veuen pertorbades segons les decisions que es prenguin en qualsevol de les seves parts. Però aquesta relació idíl·lica no és tan perfecta com hi pensem; de la mateixa manera que ciència i tecnologia es relacionen a través de la societat i es formen en contextos socials, aquests mateixos poden donar un ús erroni o inclús perillós de tecnologia i ciència per diversos motius (dels quals es destaquen els econòmics i polítics; farmacèutiques, neocolonització, dependència entre territoris...). Aquestes mals usos de tecnologia i ciència provoquen que sovint es vegin com quelcom deshumanitzant i amb possibilitat de ferir les persones, fins el punt que s’ha plantejat si les NNTT i les TIC no són un entrebanc per les relacions socials.

Després de l’anàlisi que hem fet i aportant la meva perspectiva i experiència personal, penso que les TIC són una eina formidable no només per la comunicació i l’intercanvi de coneixements entre diferents persones en tot el món, també permeten que els murs que trobem en qualsevol intercanvi comunicatiu desapareguin, creant una veritable base de dades enorme en la que ens podem moure i buscar allò que creguem convenient en el moment que vulguem. Sense anar més lluny, només cal pensar en els fòrums d’internet: persones que creen una font de recursos i informació per a que altres puguin accedir a elles, millorant el producte final a través de l’experiència i el feedback recíproc, plasmant una visible construcció de coneixements en la que difícilment podríem haver accedit si no fos a través de la xarxa. De la mateixa manera que hi ha perills en aquesta (com falses identitats i informació difosa), ens permet mantenir un estil de comunicació que trenca ambla interacció tradicional, fent que l’audiència no es situï únicament entre dues (o més) persones (Tirado i Gàlvez, 2002).

Però, com podem saber fer-ho? El coneixement és quelcom adquirit, i saber utilitzar aquest tipus d’eines de forma eficaç no és quelcom innat. Quina millor manera que fer-ho en un ambient formal i des d’edats primerenques? Penso que aquest és un dels principals motius pels quals les TIC han d’integrar-se en l’escola, ja que no només ens ofereixen un ventall de possibilitats les quals trenquen amb els esquemes i rols tradicionals; també cal educar amb i per al seu bon ús i funcionament. De què ens servirà accedir a Internet en una classe si els alumnes no tenen clar què, com, quan i per què fer recerca d’informació? Com qualsevol altre tipus de recurs psicopedagògic, aquestes s’han d’adaptar al context i les necessitats i característiques individuals dels alumnes per a que siguin una veritable font de construcció de coneixement. Ens trobem en un moment en el qual s’hi posa èmfasi en el marc constructivista de l’educació; si ho analitzem conjuntament amb els recursos TIC, veurem que comparteixen molts aspectes (sistemes oberts i flexibles, adaptatius, possibilitat de construir coneixement a través d’una metodologia que situï l’alumne com un agent actiu, comunicació bidireccional...). I, com podem imaginar, això implica que no quedi en una simple intervenció: de la mateixa manera que ciència, tecnologia i societat formen part d’un sistema en el qual tot està interrelacionat, l’escola és un sistema amb un seguit de parts en constant interacció; per tant, integrar les TIC ha de plantejar-se com un canvi metodològic (i de visió pedagògica) global, modificant les relacions per a que aquestes esdevinguin un recurs sense precedents.

Espero que gaudiu d'un bon cap de setmana!